Algunes reflexions sobre la illa central de Badalona

Molts dels seguidors d'aquest Diari, en els vostres comentaris, m'heu fet saber que estaria bé que escrivís un article parlant de la meva visió sobre el futur de la illa central de Badalona. Des del passat mes d’agost, en que l’enderroc de totes les construccions ens va permetre veure la magnitud de l’espai, he tingut ganes de dir alguna cosa al respecte. Sé que aquest és un debat obert i molt important per a la nostra ciutat i, per tant, avui em  decideixo a compartir amb tots vosaltres algunes reflexions. Reflexions que, no cal dir-ho, faig a títol absolutament personal i que a ningú comprometen més que a mi mateix.

La primera d’aquestes reflexions és que per a mi, i fins el moment present, el més rellevant d’aquest espai és el que passi sota terra. Allò realment transcendent, des del punt de vista de l’evolució històrica de la ciutat, és saber si en aquest subsòl construirem la gran estació intermodal de transport públic que el nord de la Regió Metropolitana necessita i que a Badalona li resulta imprescindible per esdevenir una ciutat referent en el context de les grans ciutats de la regió i del país. El primer que hauríem de saber és si després de l’arribada de l’L2 del metro, arribarà l’ L1 i si serem capaços de traslladar la via del tren i fer que aquest també arribi a la illa central. En aquests temps en què es parla tant d’inversió en infraestructures i que tantes decisions s’estan prenent al respecte, Badalona ha de tenir clar què vol fer i on i cóm és vol situar. La meva aposta és clara, moltes vegades ho he dit. Necessitem que Catalunya i Espanya saldin el deute que tenen amb aquest territori pels molts anys sense inversió ni atenció suficient. Si volem ser un pol de centralitat dins la regió metropolitana hem de ser conscients que això només serà possible millorant, i molt, la nostra connexió (també la connexió dels altres amb nosaltres) i la mobilitat en xarxa de transport públic amb el conjunt d’aquesta, cada dia més gran, regió metropolitana.

Això, avui passa per prendre decisions, posar calendari i partides pressupostàries. I passa també, en primer lloc, perquè els ciutadans de Badalona, la nostra societat civil, el món econòmic, la classe política local i tots els sectors s’ho creguin i estiguin disposats a ser exigents i combatius per aconseguir-ho. Segur que ho podem fer, encara que alguns ens ho vulguin posar difícil. Aquests dies que viatjo molt per Catalunya estic tenint l’oportunitat de comprovar que projectes tant ambiciosos com aquest s’estan concretant en molts municipis: les vies del tren se soterren a Granollers, al Prat, a Tarragona, a Sant Feliu de Llobregat, a L’Hospitalet... per posar només alguns exemples.

La segona reflexió té molt a veure amb tot això, encara que té un component més urbanístic i social. L’espai del que parlem (mai sé com anomenar-ho...) s’ha de convertir en ròtula que articuli el creixement del centre de la ciutat cap a l’oest (Besòs) i en direcció nord (muntanya). És evident que Badalona té encara un centre de ciutat que no es correspon amb les dimensions d’una ciutat de més de 220.000 habitants i que això té molt a veure amb problemes de vertebració i d’identitat encara no resolts. El centre, entès com un concepte i no com un barri, ha de créixer fins agafar la dimensió que correspon a una ciutat de les nostres característiques. Un centre que ha d’abastar des de la Riera Canyadó fins a  la Plaça del President Tarradellas i des del mar fins a l’autopista. Molts són els projectes dissenyats per aconseguir aquest objectiu i que han superat ja, o bé estant a punt de superar, la fase de gestió i de planejament prèvies a la seva materialització. Parlo de la transformació de l'Avgda. Navarra i la construcció de l’hotel de President Companys, de la transformació de l’antiga fàbrica Estrella en habitatges, equipaments i locals comercials, de la instal·lació dels Jutjats, del Corte Inglés i de la Cambra de Comerç en el solar de Can Llamas, del planejament que ha de fer possible que Francesc Macià esdevingui  un gran bulevard i de la construcció del canal del port de Badalona i tota la renovació urbana que comportarà... No vull estendre’m avui en el detall de tots aquests projectes. Només vull insistir en la idea abastament expressada que tots ells formen part d’un projecte de ciutat que és el que (amb més o menys dificultats) hem vingut impulsant durant els darrers anys.

La illa central adquireix en aquest marc una transcendental significació, doncs ha de servir per relligar el centre de la Badalona de la primera meitat del S. XX amb la Badalona del S. XXI, garantint que lo vell i lo nou es fusionen en un tot d’una gran potencialitat urbana. La importància d’aquest espai ens obliga com a ciutat a fer-ho bé, sense precipitacions.

A finals de l'anterior mandat es va aprovar una modificació de planejament que tenia i continua tenint la voluntat de resoldre l’ordenació i característiques de les edificacions que han de donar façana a la futura plaça, és a dir, les del carrer de la Creu i les del carrer Anselm Clavé. No partíem de zero, no podíem partir de zero: el Pla General Metropolità (PGM) atorgava a aquest sector una edificabilitat de PB+4 i reconeixia el dret de posar habitatge en la planta baixa. La reflexió sobre la importància futura d’aquest espai urbà ens portà a entendre que aquests baixos residencials no eren el més adequat si el que volíem era un espai urbà amb vida i activitat. El caràcter de motor de l’eixamplament del centre que la plaça futura ha de tenir només es pot garantir si les edificacions que li fan façana acullen activitat comercial en els seus baixos. I per això l’ajuntament va tramitar la modificació de planejament. Conscient que els drets existents no es poden alterar (com no sigui indemnitzant-los), l’ única solució passava per incrementar les alçades (a PB+6). Amb això la ciutat aconsegueix dues coses: la primera, fer possible l’exigència d’activitat comercial en les plantes baixes de les noves edificacions i, la segona, obtenir uns recursos econòmics que són els que es deriven de l’aportació de plus-vàlues que els operadors privats han de fer a l’ajuntament com a conseqüència del major aprofitament que obtenen. Aquests recursos s’havien de destinar a operacions de renovació urbana en el propi sector. I personalment tinc molt clar que havien de servir per resoldre les alineacions del carrer Francesc Layret i per afrontar en condicions òptimes la transformació de l’espai del Principal i la illa que emmarquen Francesc Layret/ Sant Anastasi i la Via Augusta.

En relació amb aquesta proposta també vull dir que no em va semblar ni em sembla convenient un major increment del sostre residencial fixat en el PGM, encara que sóc conscient que aquesta seria l’única fórmula que permetria exigir un percentatge d’habitatge públic en les noves promocions, com algú ha proposat. No ho sóc, de partidari, perquè això obligaria a fer més altes les noves construccions dels carrers de la Creu i d'Anselm Clavé,  la qual cosa tindria un efecte negatiu sobre les construccions del darrera, és a dir, sobre les construccions del carrer d’Ignasi Iglesias i del carrer Museu. El desig i la voluntat política de fer possible el màxim d’habitatge públic a la ciutat ha de ser compatible amb la preservació de la qualitat de vida de la trama urbana existent. En la proposta aprovada que, entre altres coses, inclou un estudi de solejament, això queda plenament garantit. Finalment, és evident que de les al·legacions presentades durant el període d’exposició pública poden sorgir aspectes que millorin en el detall la proposta presentada.

En un altra ordre de coses, he celebrat enormement que durant aquests darrers mesos s’hagi confirmat la possibilitat tècnica de construir un aparcament en el subsòl de la futura plaça, un aparcament compatible amb tot el que ha de passar en aquest subsòl i que complementi un altre aparcament que s'hauria de situar sota la Via Augusta. Aquest últim s’hauria de fer (és possible fer-se) aprofitant la continuïtat de les obres de l’ L2 del metro en el seu recorregut cap els barris de Canyadó i la Morera i hauria de servir per donar servei a l’hospital municipal, a més de ser compatible amb la conservació de les restes arqueològiques existents en el sector.

Per últim dues consideracions més, totes dues relacionades amb la importància d’aquest espai, que encara no estan resoltes i que ara sí que és el moment de plantejar-nos, fer el debat ciutadà i prendre decisions. La primera fa referència a la reserva d’equipament que el planejament preveu dins de la futura plaça. El tipus d’equipament, el seu emplaçament definitiu, les característiques i la dimensió del mateix, les fórmules més adequades per la seva gestió són temes sobre els que ara cal treballar. Des del  meu punt de vista hi ha un primer concepte en relació amb el qual ens hauríem de posar ràpidament d’acord (i penso que serà fàcil): cal garantir la singularitat de l’edificació, de forma que la convertim en un actiu d’identitat. A Badalona, durant les darreres dècades no hem estat capaços de fer emergir noves realitats que ajudin a reforçar la nostra identitat. Els nostres símbols, aquells que ens identifiquen entre nosaltres i en relació amb el món exterior, son símbols nascuts en el passat més o menys llunyà. Molt vius, molt apreciats i molt importants, però símbols nascuts de l’esforç d’altres generacions. Les generacions de badalonins i badalonines del S. XXI necessitem visualitzar la nostra aportació al imaginari dels elements que reforcen aquesta identitat dinàmica i canviant, però, malgrat tot, persistent...

I en aquest espai de la illa central, en la seva urbanització i en l’edificació que en ella neixi, tenim una gran oportunitat de trobar aquest element. Val la pena que ens hi esforcem!

La segona consideració que volia fer abans d’acabar és que ens haurem d’esforçar per resoldre molt bé la trama urbana que marca la confluència de la futura plaça amb el carrer Santa Bàrbara, la plaça de l'Alcalde Xifré, l’accés a Coll i Pujol i la Rambla de Sant Joan. En tot aquest sector entenc que "han de passar coses", que s’ha de reflexionar molt sobre quina és la millor ordenació viària i de l’edificabilitat. Encara hi som a temps de fer una reflexió ciutadana i política al respecte, una reflexió a la que jo convidaria a participar, perquè facin  propostes, a diferents equips d’urbanistes i que hauríem de plantejar sense idees preconcebudes de cap mena.

Bé, ho deixo aquí per avui. Confio que tot l’anterior tingui algun interès per tots els que volíeu conèixer la meva opinió sobre aquesta qüestió. Segur que resten moltes coses a dir, però ja ho anirem fent. Només vull dir, per finalitzar, que tinc l’absolut convenciment que els companys i les companyes que avui tenen la responsabilitat del govern de la ciutat sabran afrontar aquest tema i resoldre-ho des del rigor i el diàleg. Sé perfectament, perquè els conec i els aprecio, que són conscients de la transcendència històrica de la seva gestió i les seves decisions.

Francesc López Guardiola
8 de Novembre de 2007

 
     
  Portada